La poesia d’Antonina Canyelles és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema seu ningú no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins dels engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.
Mogut per l’influx d’aquests versos, Marc Gil ha il·lustrat els poemes de Putes i consentits, fet que provoca que aquesta edició especial vegi la llum i que la formidable dona bala de la literatura catalana torni a volar.
Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns.
Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.
Se sap que Nicolau Copèrnic treballava assessorat per un grup d’experts de primer ordre. Entre 1512 i 1515 col·laborà amb ell el matemàtic Johannes Eyckermann. Entre el material dels arxius de Copèrnic, apareix un conjunt de poemes inacabat signat per Eyckermann i titulat Les Transformacions. Què pretenia Eyckermann amb Les Transformacions? Això ha estat, fins ara, un misteri que amaga altres misteris: què fa un llibre de poesia amorosa entre els papers d’estudi de Copèrnic? Per què incomplet? Quina incidència van tenir aquests versos en la vida de Copèrnic? Qui s’hi amaga rere el nom de Pandora? Era aquesta Pandora l’amant de Copèrnic? Està Eyckermann descrivint les evolucions del triangle amorós en què es veu immers?
Tocat per la màgia, la desídia de les hores lentes de Leipzig o per la pura sort, Elies Barberà va fer aquesta troballa fa vint-i-cinc anys. El gruix del material poètic té uns cinc-cents anys i, tanmateix, ara se’ns presenta amb una modernitat gairebé escandalosa.
La poesia d’Antonina Canyelles és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema seu ningú no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins dels engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.
En definitiva, Antonina Canyelles és la vella rockera que mai no mor, una cuqueta de llum enmig de tanta foscor, una veu humil i rotunda de poeta perduda en el gran soroll del món.
Antonina Canyelles baixa una escala, baixa completament nua de la mà del seu pare, una escala de pedra viva, sense baranes, una escala austera que baixa cap a la foscor, qui sap si cap a una mena de llum encegadora, una escala que entra en una cova insondable i última, un ingrés al manicomi, a l’epicentre de la terra, la nuesa més absoluta de l’ésser, el final del trajecte.
Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. La seva veu i mirada úniques la converteixen en una de les poetes imprescindibles del panorama literari català.
Aquest poemari català-amazic és una travessia espinosa que neix amb la llibertat i que transita per l’amor, la ràbia, la revolta i, finalment, l’exili. Aquest és el viatge vital d’un guerrer armat de paraules que lluita desesperadament per la llibertat del seu poble, per alliberar-lo del sotmetiment, per esvair les mil i una ombres que el sotgen.
Salem Zenia és l’estranger, el senyalat i el perseguit, el berber, el nòmada, el refugiat… Però Salem Zenia és també l’escriptor compromès, el periodista silenciat, el lliurepensador i l’agitador d’idees, el poeta… Salem Zenia és l’home!
En un paisatge idíl·lic, sempre hi ha un pal de la llum que esguerra la fotografia. En un plat de sopa deliciosa, hi ha un pèl del cuiner. En l’amor més sòlid, hi ha sempre aquella ombra de dubte que ens corseca. En un poema sublim, segur que hi sobra una síl·laba.
La murga, de Montserrat Costas, és un llibre heterogeni. Hi ha humor, hi ha intel·ligència, hi ha crítica social, hi ha ironia, i per damunt de tot hi ha una poesia personalíssima que és el reflex (o més aviat la refracció) del temps i el lloc on s’ha gestat: la Barcelona dels anys dos mil.
El llibre compta amb el pròleg del gran poeta Màrius Sampere i amb la traducció al japonès de Ko Tazawa (Creu de Sant Jordi, 2003).
La poesia d’Elies Barberà és un martell hidràulic que forada la capa d’asfalt de la consciència; és el blues primigeni que fa emergir la humitat de l’ànima i crida a la revolta de l’esperit; és la mà que acaricia la terra, les pells assedegades i els cabells de la iaia Lola.
Ulls, budells, cor és una criatura poètica de triple anatomia que mira i pondera; que sent i respon; que evoca i estima i riu. I ja que tota criatura necessita la música per viure, hem volgut acompanyar la paraula escrita amb un cd que recull 16 poemes retornats a la paraula dita, al so i a la música.
Panoptik és una idea original d’Espe Codina, un projecte artesanal de foto-poesia que reuneix els millors poemes de la gran Antonina Canyelles i les fotografies originals de vint-i-un fotògrafs de reconegut prestigi nacional i internacional. Un autèntic regal pels sentits, una joia literària i visual polida i única.
