Un capellà arriba a les terres obagues de Puiggraciós per refer l’ermita enderrocada pel pes del temps. El que allà l’espera és l’apatia, el recel i els mals pensaments dels habitants d’aquestes contrades.
Els sots feréstecs és Modernisme pur. La màgia del bosc amb tots els seus éssers, els colors vius i les formes indefinibles de la Natura o la lluita eterna i cansada entre el bé i el mal impregnen la trama d’aquesta novel·la imprescindible.
L’obra de Raimon Casellas simbolitza l’eclosió del modernisme literari i la seva mort tràgica representa l’aniquilament d’aquest moviment autòcton i brillant per part dels corrents noucentistes. Aquest fet va suposar el retorn a l’ideari clàssic i, per tant, a l’ordre i a l’avorriment més absoluts.
La mala petja narra la història d’una colla de bosquetans de la Garrotxa, d’uns personatges rudes i plens de silencis. Un encàrrec misteriós al Bassegoda tensarà la relació entre ells i es mastegarà el drama.
Betsabé i els tres eclipsis descriu la probable tornada dels mags d’orient a Babilònia després de l’ofrena per tots coneguda. És un descens als alens últims de la vida, una roadmovie màgica i immemorial.
Amb una prosa polida i fresca, Jon López de Viñaspre dibuixa dues aventures plenes de llum i alhora l’eclipsi final de tot allò que un dia va brillar. El viatge cap a l’interior d’un mateix és sempre el més apassionant i el més difícil.
L’obra reuneix els quinze millors contes de l’autor, recuperats de revistes literàries de finals del segle XIX i principis del XX, com ara L’Olotí, La Reinaxensa o La Veu de Catalunya, i adaptats per primera vegada en una edició fidel i respectuosa amb els originals.
Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada.
El volum inclou dos poemes inèdits (un dels quals fou escrit un mes abans de morir) i una carta futurista on Vayreda ironitza sobre com seran les guerres del pervenir.
Considerada per Vinicius de Moraes com la millor nouvelle o novel·la curta de la literatura brasilera, ens parla del destí inexorable de les persones, dels llaços i cadenes que tot individu lliure, o que aspiri a un cert grau de llibertat, ha de trencar per tal d’escometre la seva odissea vital.
Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.
Fosc i lluminós a parts iguals, Relats d’una selenita (en la menor) ens mostra una narradora curosa i curiosa, una habitant de la lluna que observa el mirall trencat de les pors i n’extreu la poesia d’una dona compromesa. Acompanyada la narració per aquest to musical del títol, propi del blues i de les cançons tristes, el llibre que teniu entre les mans us submergirà en aquelles petites anècdotes quotidianes que ens converteixen en indolents, en porucs, també en malvats. Evocació de memòries i també de fotografies antigues, el temps del conte breu hi és present per ser comprès i per ser alhora pervertit, en aquesta opera prima d’una autora aixoplugada sempre sota un roure centenari.
