La poesia d’Antonina Canyelles és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema seu ningú no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins dels engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.
En definitiva, Antonina Canyelles és la vella rockera que mai no mor, una cuqueta de llum enmig de tanta foscor, una veu humil i rotunda de poeta perduda en el gran soroll del món.
Antonina Canyelles baixa una escala, baixa completament nua de la mà del seu pare, una escala de pedra viva, sense baranes, una escala austera que baixa cap a la foscor, qui sap si cap a una mena de llum encegadora, una escala que entra en una cova insondable i última, un ingrés al manicomi, a l’epicentre de la terra, la nuesa més absoluta de l’ésser, el final del trajecte.
Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. La seva veu i mirada úniques la converteixen en una de les poetes imprescindibles del panorama literari català.
Aquesta obra és una aproximació informal a la pintura, un tractat curt i sucós a través de la llum, una recerca de la bellesa.
El professor Norbert Bilbeny aborda aquest assaig sobre la pintura des de posicions allunyades dels tòpics i del criticisme artístic establert, interrelaciona l’art pictòric amb la filosofia, la literatura o la música, ens apropa a l’ofici de pintar i ens revela de quina manera els grans creadors de la història han intentat tocar el món.
Aquest poemari català-amazic és una travessia espinosa que neix amb la llibertat i que transita per l’amor, la ràbia, la revolta i, finalment, l’exili. Aquest és el viatge vital d’un guerrer armat de paraules que lluita desesperadament per la llibertat del seu poble, per alliberar-lo del sotmetiment, per esvair les mil i una ombres que el sotgen.
Salem Zenia és l’estranger, el senyalat i el perseguit, el berber, el nòmada, el refugiat… Però Salem Zenia és també l’escriptor compromès, el periodista silenciat, el lliurepensador i l’agitador d’idees, el poeta… Salem Zenia és l’home!
El senyor feudal Tadatoshi emmalalteix i tots els seus servents li demanen de fer-se l’harakiri per poder acompanyar-lo a l’altra vida. Un fet inesperat però, alterarà l’harmonia de la seva mort.
A través d’aquest conte històric i realista, Ōgai Mori descriu molt bé la vida quotidiana, les relacions humanes, el criteri moral i el sentit del deure de la comunitat dels samurais, d’una època antiga i feudal.
Aquesta història fa possible comprendre millor la societat d’aleshores, que certament constitueix una de les bases de la societat i la mentalitat japoneses actuals.
Fosc i lluminós a parts iguals, Relats d’una selenita (en la menor) ens mostra una narradora curosa i curiosa, una habitant de la lluna que observa el mirall trencat de les pors i n’extreu la poesia d’una dona compromesa. Acompanyada la narració per aquest to musical del títol, propi del blues i de les cançons tristes, el llibre que teniu entre les mans us submergirà en aquelles petites anècdotes quotidianes que ens converteixen en indolents, en porucs, també en malvats. Evocació de memòries i també de fotografies antigues, el temps del conte breu hi és present per ser comprès i per ser alhora pervertit, en aquesta opera prima d’una autora aixoplugada sempre sota un roure centenari.
Les dues petites obres que us oferim en aquest volum mostren els trets més essencials del gran escriptor Sōseki Natsume: l’elegància de la seva prosa, el retrat de determinats grups socials i la força psicològica dels personatges.
Deu nits, deu somnis és una nouvelle on els factors reals i els fantàstics es barregen magistralment. Aquesta obra va inspirar la pel·lícula Els somnis, d’Akira Kurosawa.
El pardal de Java, en canvi, és una obra realista, costumista, delicada, on la descripció minuciosa de la vida quotidiana arrossega esquitxos de nostàlgia i abandó.
En un paisatge idíl·lic, sempre hi ha un pal de la llum que esguerra la fotografia. En un plat de sopa deliciosa, hi ha un pèl del cuiner. En l’amor més sòlid, hi ha sempre aquella ombra de dubte que ens corseca. En un poema sublim, segur que hi sobra una síl·laba.
La murga, de Montserrat Costas, és un llibre heterogeni. Hi ha humor, hi ha intel·ligència, hi ha crítica social, hi ha ironia, i per damunt de tot hi ha una poesia personalíssima que és el reflex (o més aviat la refracció) del temps i el lloc on s’ha gestat: la Barcelona dels anys dos mil.
El llibre compta amb el pròleg del gran poeta Màrius Sampere i amb la traducció al japonès de Ko Tazawa (Creu de Sant Jordi, 2003).
La poesia d’Elies Barberà és un martell hidràulic que forada la capa d’asfalt de la consciència; és el blues primigeni que fa emergir la humitat de l’ànima i crida a la revolta de l’esperit; és la mà que acaricia la terra, les pells assedegades i els cabells de la iaia Lola.
Ulls, budells, cor és una criatura poètica de triple anatomia que mira i pondera; que sent i respon; que evoca i estima i riu. I ja que tota criatura necessita la música per viure, hem volgut acompanyar la paraula escrita amb un cd que recull 16 poemes retornats a la paraula dita, al so i a la música.
El llibre és la història d’un amor adolescent. La rivalitat no consisteix solament en el joc de comparar-se l’alçada física, sinó també en el grau de maduresa. O potser també en la intensitat d’amor dels dos protagonistes. La novel·la està ambientada al barri de Yoshiwara, centre oficial de prostitució, un món tancat i força especial, la qual cosa influeix en la manera de ser dels nois.
Ichiyō Higuchiconstrueix una història vívida, versemblant i entranyable a partir de la descripció minuciosa de la vida quotidiana dels protagonistes, amb una gran sensibilitat humana i artística. És, sens dubte, una obra mestra de l’època de Meiji.
Testimoni de primera mà dels dies posteriors al tsunami de Fukushima, Ko Tazawa ens relata l’angoixa del dia a dia que segueix a la catàstrofe, l’impacte inicial dels fets, les notícies poc esperançadores que es van succeint, la incertesa de l’esdevenidor, en suspens per les destrosses i pel perill de noves emissions de radioactivitat de la central nuclear.
Un any després del desastre, amb un país en plena recuperació, però amb l’ombra permanent de nous terratrèmols i de noves fuites radioactives, Ko Tazawa ens regala el seu dietari personal d’aquells dies decisius.
Panoptik és una idea original d’Espe Codina, un projecte artesanal de foto-poesia que reuneix els millors poemes de la gran Antonina Canyelles i les fotografies originals de vint-i-un fotògrafs de reconegut prestigi nacional i internacional. Un autèntic regal pels sentits, una joia literària i visual polida i única.
Antonina Canyelles escriu des de la commoció i no des de l’emoció. I la seva poesia esdevé una arma de lluita contra el món.
Diu Sílvia Campins, en aquest acurat treball de recerca literària, que tant el descobriment d’Antonina Canyelles com l’aproximació a la seva poesia han estat apassionants.
Ens trobam davant una autora única –altament combativa, d’idees clares i directa- i, sens dubte, de les més potents de la literatura catalana actual.
Esperem que gaudiu d’aquest recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles i que, com nosaltres, aprengueu que mai de mai bandera blanca, que la rendició no és mai una opció.
En ple exili per la Guerra Civil, un farmacèutic empordanès anomenat Alexandre Deulofeu va predir i datar amb precisió els grans moviments de la història: la desintegració soviètica, la reunificació d’Alemanya, l’expansió xinesa, el conservadorisme creixent dels Estats Units, el trencament de Iugoslàvia o el desmembrament progressiu dels grans estats europeus en favor de les nacions originàries, sempre sota l’ègida d’una Alemanya forta. Deulofeu va deixar escrit que la desintegració de l’estat espanyol era inevitable i que es produiria als voltants de l’any 2029.
La matemàtica de la història, una teoria de nou volums resumida i analitzada en aquest llibre per Juli Gutiérrez, pronosticava aquests i altres esdeveniments quan ningú sospitava encara que es poguessin produir. Mentre tots els historiadors miren enrere i escriuen els grans llibres un cop passada la història, Deulofeu estudia els cicles d’imperis i civilitzacions, escriu la història futura i ens mostra amb rigor i valentia allò que els humans estem abocats a repetir si no aprenem dels nostres errors.
Si tot això s’acompleix, deien els crítics de l’època, haurem de convenir que Deulofeu ha pres el pols al rellotge de la Història.
Tras las huellas es un libro de relatos breves, 38 rebanadas de realidad con las que su autora persigue el rastro de otras vidas, de otras escrituras.
Como H.D. Thoreau, esta escritora entra al bosque para poder gritar que ha vivido, pero el suyo está hecho de historias cautivadoras, de palabras bellas, de fogonazos inesperados.
Untados de misterio, intriga o cotidianidad, los cuentos de Txaro García son suculentos mordiscos de vida grabados en el papel por el arte de esta magia que es la creación literaria.
En serio, ¿esto es arte? Esta podría ser la pregunta recurrente que surge de entre las páginas de este libro. Porque 20 Toneladas (Arte Contemporáneo para Turistas) es un viaje impresionante por toda la historia del arte moderno, o sea, por todas esas obras que nos remueven las ideas más asentadas que teníamos sobre el arte, que nos caen encima como un yunque. 20 Toneladas es un libro divertido e irreverente, un libro absolutamente visual tanto en su redacción como en sus imágenes.
Porque Luis Izquierdo-Mosso es filósofo y es artista. Y si el arte le supura por todos los poros de su cuerpo, también le brota el discurso bien armado y original, las palabras que nos pasean por esta locura de libro que es 20 Toneladas.
“Si ante una obra de Arte sientes desazón, hilaridad, somnolencia, indignación, angustia, flatulencias, tedio, curiosidad, cefalea, ganas de llamar a tu cuñada o de hacerte un selfie, nostalgia, hambre, nada, excitación sexual, apnea, vergüenza, urticaria, náuseas o, simplemente, un intenso deseo de mandarlo todo a la mierda, te puede pasar lo mismo leyendo este libro” (Luis Izquierdo-Mosso).
Panoptik 
