(Palma, 1942) Considerada una de les millors poetes vives en llengua catalana, és protagonista d’una obra curta i consistent. Guanyadora del prestigiós Premi Marian Aguiló 1979 amb Quadern de conseqüències, ha publicat Patchwork (1981), Piercing (2005), D’estructura circular (2007), La duna i la cascada (2013) i Nus baixant una escala (Lapislàtzuli, 2015).

Amb l’antologia Putes i consentits (Lapislàtzuli, 2011), i l’afegitó Tasta’m (34 poemes inèdits), rep el reconeixement unànime de la premsa i la crítica catalanes.

Ha participat en el Festival de Poesia de la Mediterrània, al Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat i en d’altres festes literàries. Poemes seus han estat traduïts a l’amazic, al francès, a l’anglès i al castellà. Putes i consentits va pujar a escena l’any 2015, amb una adaptació teatral del grup ‘La Rabera Eclèctica’.

Antonina Canyelles ha estat escollida per obrir el número 1 de la publicació de foto-poesia Panoptik, on 21 fotògrafs de reconegut prestigi il·lustren els seus poemes i forma part de l’antologia Women writers in catalan (2017) com una de les 60 escriptores catalanes més representatives de tots els temps.

Recentment, li han descobert una placa d’homenatge a la plaça de Na Camel·la de Manacor.

Al seu currículum, ella afirma que també sap fumar, restar i multiplicar.

(Yokohama, 1953).

Escriptor, traductor i professor universitari. Doctorat en estudis hispànics per la Universitat d’Osaka i en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtic del Departament d’Estudis Interculturals de la Universitat Hosei de Tòquio. Catalanòfil confés, ha traduït al japonès el Tirant lo Blanc (amb gairebé deu anys de dedicació), Camí de sirga, de Jesús Moncada o La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. També ha traduït al català algunes novel·les de Yukio Mishima, com ara, La remor de les onades o El Temple del Pavelló Daurat. Ha col·laborat al diari ‘Avui’, al diari ‘Ara’, al ‘Periódico’ i a la revista ‘Serra d’Or’, entre d’altres.

L’any 2003 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi.

L’any 2009 va rebre el Premi del Ministeri d’Afers Estrangers del Govern Japonès.

És Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i ha rebut el 29è Premi Internacional Ramon Llull.

Ko Tazawa dirigeix la Sèrie de Literatura Japonesa d’aquesta editorial.

(Xàtiva, 1970) És poeta i actor. Ha publicat els llibres de poemes: Mata-rates (i altres vicis) (2003), Equilibrista (2004), Zoo (2007), Aixàtiva, Aixàtiva (2008) i Allà on les grues nien (2009), que va ser premi Ausiàs March de Gandia. Com a narrador ha rebut el premi Josep Saperas i Martí, de Granollers, per Blanquita’s Magic Power i altres relats (2005) i el premi Jaume Maspons per In Faculis (2013). El 2010 va publicar En la Primavera perpètua (Dramangular), una dramatúrgia escènica a partir de textos poètics.

Poemes seus han estat traduïts i publicats en amazic, francès, castellà i anglès.

(Itabuna, 1912 – Salvador de Bahia, 2001) Romancista, contista, dramaturg, cronista i crític literari. Autor sempre compromès amb el poble, lluitador incansable contra tot tipus d’injustícia, és l’escriptor de la llibertat i l’esperança, de l’amor i de la mar. I, sobretot, és el creador de personatges inesborrables, reunits en tot un seguit d’obres mestres de la literatura, com ara Capitães da areia (1936), Gabriela, cravo e canela (1958), Os velhos marinheiros (1976) o Tocaia Grande (1984), entre d’altres. Fundador de l’anomenada Acadèmia dels Rebels i militant comunista, va patir la presó, l’exili i la cremada dels seus llibres, ordenada per la junta militar de Getúlio Vargas. L’any 1945, de tornada de l’exili, fou el diputat més votat de l’estat de São Paolo i l’artífex de la llei que assegurava la llibertat de culte religiós. Les seves obres són àmpliament reconegudes i traduïdes a més de quaranta idiomes. És l’autor més adaptat de la història de la televisió brasilera i les seves narracions s’han portat també al cinema, al teatre i han sigut tema de les escoles de samba d’arreu del Brasil.

(Capellades, Anoia, 1976). La murga (2013) és el quart llibre de Montserrat Costas després de L’amplitud dels angles (2003), Híbrid (1999, escrit conjuntament amb Jordi Condal) i Poesia egocèntrica (1997). Montserrat Costas és llicenciada en Periodisme i treballa d’editora. Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, al japonès i al noruec, i ha recitat arreu dels Països Catalans, a Noruega i al Japó.

(Figueres, 1964). Enginyer tècnic agrícola, historiador i hereu del vast llegat ideològic i de les inquietuds més autodidactes del seu avi, Alexandre Deulofeu. Quan La matemàtica de la història va entrar a la seva vida, va abandonar la responsabilitat que tenia al front d’una coneguda caixa d’estalvis de Figueres i s’abocà a l’estudi de Deulofeu, a donar classes d’història i al cultiu ecològic al seu hort del mas d’Ordis.

Les seves ponències sobre l’art, la política i els moviments de la història no deixen indiferent ningú.

(Olot, 1969)  L’autora fa de la seva literatura un relat de vida. No existeix en ella cap subterfugi ni cap covardia davant de l’amor, el record, la soledat o fins i tot la violència. Potser per això en cada un dels 10 relats hi roman una tranquil·la perspectiva, una lenta cadència, una certa forma de saviesa.

‘La petita fera’ (un dels relats inclosos en aquest llibre) ha sigut la font d’inspiració i el guió de la pel·lícula del realitzador Jordi Ardid que duu el mateix títol.

(森鷗外 1862-1922) Escriptor i metge militar, fou una de les figures més importants de la literatura japonesa de l’era Meiji (1868-1912). Com a autor, va escriure nombrosos contes i novel·les, entre els quals cal destacar La ballarina (1890), Vita sexualis (1909), Les oques (1911-1913), Sanshō Dayū, un hisendat cruel i llegendari (1915) i Barca del riu Takase (1916). Va traduir Faust de Goethe, Improvisatore de Hans Christian Andersen, Els crims de la rue Morgue d’Edgar Allan Poe, entre d’altres, i va introduir el romanticisme occidental al Japó. Ōgai Mori va néixer a l’època d’Edo, quan encara els homes portaven monyo. Va presenciar l’enderrocament de l’ancien régime i el naixement de l’època moderna, i va promoure la renovació de la literatura japonesa, la creació d’una literatura nova a l’estil occidental.

(樋口一葉 1872-1896)  És la primera escriptora professional de l’època moderna del Japó. Va morir a l’edat de 24 anys per tuberculosi. Durant l’últim any i mig de la seva vida va publicar totes les seves obres, novel·les curtes i assaigs. Destaquen les novel·les Takekurabe (A veure qui és més alt), Nigorie (La badia d’aigua tèrbola) i Jūsanya (La nit del dia 13), entre d’altres. Malgrat el nombre limitat d’obres, és una de les figures cabdals en la història de la literatura japonesa, no només pel fet de ser la primera escriptora, sinó també per la qualitat excel·lent de la seva literatura. El seu retrat figura en el bitllet de 5.000 iens.

(Frèha, Algèria, 1962)

És periodista, poeta i novel·lista.

Militant de la causa amaziga i de les causes justes, viu i treballa a Catalunya. Jo soc l’estranger (Lapislàtzuli, 2015) va ser el segon poemari publicat a Catalunya després de Sol cec (Accent, 2008).

Amenaçat per grups islàmics, Salem Zenia va haver de fugir del seu país ara fa deu anys. Va arribar a Catalunya acollit pel PEN Català i l’Ajuntament de Barcelona en el marc del programa Escriptor Acollit, que promou la xarxa de ciutats refugi ICORN (International Cities of Refuge Network).

Ha estat i continua essent un referent humà i literari per a tots els catalans i un aferrissat defensor de la societat d’acollida, a la qual fa constantment aportacions intel·lectuals de gran valor.

(Olot, 1853 – 1903) Pintor paisatgista especialitzat en la figura humana, va ser co-fundador i gerent del taller d’imatgeria religiosa L’Art Cristià, fundador de la revista cultural L’Olotí, impulsor, juntament amb el seu germà Joaquim, de l’Escola Pictòrica d’Olot, alcalde accidental i, per sobre de tot, escriptor.

És autor d’una obra tardana i curta, però contundent. Escriu Records de la darrera carlinada (1898) i les novel·les Sang Nova (1900) i La punyalada (1904), la seva obra mestra. Gran referent del realisme literari, la seva narrativa breu, aquí recollida, es va anar publicant entre els anys 1890 i 1900 en diferents diaris i revistes de l’època.

Marian Vayreda és considerat el màxim exponent de la novel·la muntanyenca i un autor cabdal de la narrativa catalana.

(Edo-Tòquio, 1867-1916)  Novel·lista, poeta i professor de literatura anglesa, ha estat l’escriptor que més ha influenciat els autors japonesos contemporanis com ara Akutagawa, Tanizaki, Kawabata, Mishima o Murakami.

Obres com Jo el gat, Botxan, Sanshiro, La porta o Kotaro, són algunes de les seves novel·les més representatives.

El fet que la seva imatge aparegui als bitllets de 1.000 iens demostra la seva popularitat.

(Barcelona, 1953) Professor, escriptor, pintor abstracte, filòsof i humanista. És catedràtic d’ètica a la Universitat de Barcelona i fou degà de la seva Facultat de Filosofia. Membre de la Generació de la Ruptura, grup de filòsofs catalans molt actiu als anys 80, mai no ha deixat d’escriure ni d’ensenyar: ha publicat més de trenta llibres, ha guanyat el Premi Josep Pla (1984) i el Premi Anagrama d’assaig (1997) i ha impartit les seves classes a Catalunya i a diferents universitats dels Estats Units, Mèxic i el Canadà. És coordinador del màster de ciutadania i drets humans.

Definitivament, Norbert Bilbeny pensa, crea i toca el món.

(Tòquio, 1892-1927) És considerat el gran mestre del gènere del conte japonès, malgrat la seva curta trajectòria literària i vital. Fill d’una mare que va embogir, aquest fet i la por d’embogir ell també van acompanyar-lo tota la vida.
El tabac i el diable, Dins un bosc, El Crist de Nankín, Vida d’un idiota i sobretot Rashōmon, són algunes de les seves obres més destacades.

Akutagawa es va suïcidar a l’edat de 35 anys prenent una sobredosi de zomnífers. El premi literari més prestigiós del Japó porta el seu nom.

(Tòquio, 1896 – 1965) Apassionat per la literatura, és considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània del Japó. També va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L’amor d’un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), El dietari d’un boig vell (1963) o l’assaig L’elogi de l’ombra (1933) són algunes de les seves obres més destacades. Tanizaki va tenir un paper decisiu en el dramàtic entrecreuament de les cultures oriental i occidental.

L’any 1964, fou escollit membre honorari de l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Lletres, essent el primer escriptor japonès en rebre aquest honor.

(Palma, 1995)

Té el Grau en Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears i actualment està cursant el Màster en Formació del Professorat, també a la UIB.

Ha publicat un relat al diari Última hora i ha col·laborat amb l’Institut Ramon Llull de Barcelona a les estades lingüístiques d’estiu de les Illes Balears,  dirigint estudiants de català provinents d’onze països d’arreu del món.

Mai de mai, bandera blanca (un recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles) és el seu primer assaig literari.

(Bilbao, 1970) Escriptor, editor i co-fundador de l’editorial Lapislàtzuli.

És autor de la novel·la curta Les flors de Matmata (Pagès Editors, 2007), dels llibres de relats L’increïble home bala (i altres relats filosòfics) i El clan de los Benasperi (6 relatos nómadas) (Palamedes, 2013), de la novel·la El hijo de Mamá Dana (Palamedes, 2015), editada també a Veneçuela, i de la novel·la curta La mala petja (Documenta Balear, 2015).

Ha guanyat un bon grapat de premis de narrativa curta, ha prologat autors de la mida d’Antonina Canyelles o Jorge Amado i ha estat col·laborador del programa poètic ‘Veus Paral·leles’.

(Ishinomaki, 1883 – Atami, 1971) és novel·lista i contista.
Va escriure Seibei i el carabassó del pelegrí (1913), Un viatge per la nit fosca (1937) i altres obres d’estil peculiar entre la ficció i l’assaig.
La relació tensa amb el seu pare, fill d’un samurai i banquer exitós, va marcar la vida de Shiga i el va portar a residir en gairebé trenta llocs diferents del Japó.
Va ser fundador de la singular Escola del Bedoll, un grup literari que va ser molt influent en la seva època.
L’any 1949 va rebre l’Ordre de la Cultura del govern japonès.
Va morir de pneumònia als 88 anys d’edat. Les seves cendres van ser robades l’any 1980 del cementiri d’Aoyama (Tòquio) i no han tornat a aparèixer.

(Nabari, 1894–1965) és l’escriptor japonès que més va contribuir al reconeixement del gènere policíac i de misteri en aquest país.
Va escriure Moneda de dos cèntims (1923) i la sèrie de literatura juvenil La colla de detectius adolescents, que va assolir els 38 títols i es va adaptar al cinema i a la televisió.
Va crear l’Associació d’Escriptors de Novel·les Policíaques i va instaurar el Premi Edogawa Ranpo, el més prestigiós d’aquest gènere literari al Japó.

(Barcelona, 1855 – Sant Joan de les Abadesses, 1910)

Periodista, historiador, crític d’art i narrador. Va escriure de manera habitual a L’Avenç i a La Vanguardia, i es va convertir en un dels crítics d’art més influents de Catalunya. Fou redactor en cap de La Veu de Catalunya i va escriure el recull de contes Les multituds (1906), entre d’altres assajos i llibres d’art. Va ser un dels grans impulsors del moviment modernista literari i va treballar per recuperar i indexar l’art medieval català.

La pressió de la nova generació noucentista el va anar arraconant i Casellas va patir una profunda depressió. El capvespre del dia de difunts de l’any 1910 es va suïcidar llançant-se al pas d’un tren a prop de l’estació de Sant Joan de les Abadesses. Poc després, Ramon Casas va pintar el quadre L’enterrament de Raimon Casellas.

Els sots feréstecs (1901), considerada la primera obra literària modernista, és la seva única novel·la.

(Hanamaki, 1896-1933) fou escriptor de literatura infantil i poeta, i un dels pioners de la literatura fantàstica del Japó.

La Primavera i l’Asura (1922), El restaurant on es demanen moltes coses (1924) i Malgrat la pluja (1931) són alguns dels seus treballs destacats, entre d’altres poemes i contes.

Mogut per unes fortes creences budistes, va voler crear el seu Ihatov, una mena d’utopia o paradís rural on trobar “la felicitat veritable”, i va acabar fundant l’Associació de la Gent de la Terra Rasu, una escola d’art per als pagesos.

L’any 1933, amb 37 anys, va morir a casa seva a causa d’una pneumònia.

Després de la seva mort es va descobrir el manuscrit Tren nocturn de la Galàxia, text que havia anat escrivint durant deu anys i que, malgrat tot, va quedar incomplet en alguns fragments.

La seva literatura és molt estimada pels japonesos de diferents generacions.

(Niigata, 1906-1955) narrador i assagista.

Fill d’una família rica que havia anat a menys, es va fer escriptor ben jove i és classificat dins l’escola Burai, els de fora de la llei i els bons costums.

La seva obra està marcada per la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial. Era addicte a les amfetamines per poder mantenir el ritme de creació i la seva força narrativa peculiar el situa lluny dels grans mestres del cercle literari japonès.

L’any 1955 va morir d’una hemorràgia cerebral, quan tenia només 48 anys.

Sota un bosc de cirerers plenament florit (1947) i l’assaig Sobre la perdició (1946) són les seves obres més reconegudes.

(Barcelona,1977) És il·lustrador amb taller propi i actualment és professor de l’Escola Municipal d’Art de Girona.

La seva formació artística primerenca la va fer precisament a l’EMA de Girona. Més tard va estudiar Història a la UdG, Il·lustració a l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona i diferents tallers a l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja.

De les seves feines destaquen les il·lustracions per a senyalització patrimonial i d’ambientació històrica per Forallac, Besalú o Banyoles. Ha treballat amb diverses editorials i revistes, i amb algun celler.

Ha exposat la seva obra a la sala Pati del Centre Cultural La Mercè de Girona, al Palau Solterra, al Claustre de Santa Clara o a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries, entre d’altres espais expositius.

És guanyador del Premi Modest Prats de conte il·lustrat 2018 amb un conte escrit per Roser Rimbau.

 

Més informació a:

www.cescpujol.cat

(Tchetchelnick, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) La dona Chaya Pinkhasovna i l’escriptora Clarice Lispector són la mateixa persona. Ucraïnesa d’ascendència jueva, va viure al Brasil des de molt petita. Va estudiar dret a la Universitat de Rio de Janeiro però de seguida va començar a escriure novel·les, contes i articles periodístics.

Amb Perto do coraçao selvagem (1944) guanya reconeixement i prestigi dins les lletres brasileres per la seva gran qualitat i estil peculiar. La seva producció és extensa i destaquen obres com A cidade sitiada (1949), Laços de família (1960), A paixao segundo G.H. (1964), Água Viva (1973) o A Hora da Estrela (1977).

La seva prosa clara busca aprofundir en l’ànima humana.

Como nasceram as estrelas (1987) és probablement el llibre més especial i diferent de l’obra global de Clarice Lispector.

(Kanagi, Aomori 1909 – Mitaka, Tòquio 1948), pseudònim de Tsushima Shuji. Comunista, alcohòlic, faldiller, suïcida i sempre inconformista, és un dels escriptors japonesos més importants del segle XX. El seu estil autobiogràfic i pessimista recerca els racons de la naturalesa humana, el factor psicològic i les relacions socials en un món decadent de postguerra.

La flor del pallasso (1935), Anys de decadència (1936), L’ocàs (1947) o L’home infrahumà (1948) són considerats clàssics moderns.

Després de diversos intents de suïcidi, Osamu Dazai va perdre la vida als 38 anys amb la seva amant, ofegant-se en un canal del riu Tama. L’home infrahumà ha estat portada al cinema i al manga, i l’autor i la seva obra desperten gran fascinació encara entre els joves lectors japonesos.

(Valls, 1846 – Barcelona, 1930)

Influenciat pels naturalistes europeus, Narcís Oller fa del realisme social la seva bandera literària. “Oller, abans que tot, és un narrador que s’emociona amb la seva narració, que va fins al fons de l’entendriment, a risc de sortir-se de la veritat”, va escriure Émile Zola al pròleg de l’edició francesa de La papallona (1882).

Considerat el creador de la novel·la catalana moderna, la sensibilitat és sempre present a la seva obra. I la intenció psicològica, que utilitza per abordar conceptes com l’avarícia, la bogeria, els conflictes més íntims de la societat burgesa i les tares morals de l’època.

La seva narrativa curta és prolífica i intensa, plena de recursos satírics i irònics. És per tot això que es va integrar bé dins del nou corrent modernista, aquest modernisme literari que es desmarcava de l’art acadèmic, es situava en el domini afectiu i intentava transformar la societat. Històries tràgiques en què es juga amb els clarobscurs de l’ànima humana, en què l’individu lluita contra l’hostilitat de l’entorn i en què l’aprofundiment en la psicologia dels personatges assoleix cotes màximes.

La bufetada que rebreu en acabar aquest conte és garantida.

(l’Escala, 1869 – 1966)

Caterina Albert va néixer i va morir a l’Escala. Entremig, va sustentar una vida plena de vivències i, sobretot, d’una obra tan sòlida i potent que s’ha consolidat com una de les escriptores més importants de la literatura catalana de tots els temps. Però el seu esclat literari va començar l’any 1898 a Olot. Caterina Albert es va presentar als Jocs Florals amb l’obra La infanticida i, tot i la violència del relat, l’autora va guanyar per unanimitat. Mai va rebre el premi, per negar-se a “suavitzar” el text, tal com se li exigia, i sobretot quan els membres del jurat van obrir la plica i van descobrir que l’autor era una dona. Aquest fet va provocar que l’escriptora no utilitzés mai més el seu nom i que totes les obres posteriors anessin signades amb el sobrenom de Víctor Català.

La seva obra més destacada és Solitud (1905), obra que descriu la tirania de l’estructura social sobre la dona, la lluita entre el bé i el mal o la dualitat inherent a la naturalesa humana. Solitud és una obra subversiva en una època en la qual proliferaven obres costumistes. Víctor Català va trigar a superar els embats noucentistes envers la literatura modernista, que titllaven de tremendista, i va patir un silenci de quinze anys, abans de tornar a publicar.

Carnestoltes és un conte intimista i trencador, un gir més dins la prosa brillant de Caterina Albert.

(Santa Cristina d’Aro, 1948)

Premi Documenta (1982) i Premi Sant Jordi (2006), és pintor per passió i escriptor per devoció, tot cultivat amb recepta psiquiàtrica. La seva vida està marcada per un abans i un després. L’abans, s’acaba en aquest llibre que tens a les mans, n’és el desenllaç. És la crònica d’una evolució patològica del temps en què ni escrivia ni pintava, del temps en què volia ser com un petit aprenent de senyor Esteve de la burgesia comarquinal d’aquest país nostre. Els autors que llegia durant els primers anys de joventut, Pla, Gaziel, Sagarra, Xammar, ja l’hi van explicar molt bé el país que vam ser i que potser encara som. Ell, però, es limitava a viure les contradiccions i tensions interiors del seu jo. Als 27 anys, es produí el sisme esquizoide que el va convertir en l’Skizo que encara és avui.