La mala petja narra la història d’una colla de bosquetans de la Garrotxa, d’uns personatges rudes i plens de silencis. Un encàrrec misteriós al Bassegoda tensarà la relació entre ells i es mastegarà el drama.
Betsabé i els tres eclipsis descriu la probable tornada dels mags d’orient a Babilònia després de l’ofrena per tots coneguda. És un descens als alens últims de la vida, una roadmovie màgica i immemorial.
Amb una prosa polida i fresca, Jon López de Viñaspre dibuixa dues aventures plenes de llum i alhora l’eclipsi final de tot allò que un dia va brillar. El viatge cap a l’interior d’un mateix és sempre el més apassionant i el més difícil.
En ple exili per la Guerra Civil, un farmacèutic empordanès anomenat Alexandre Deulofeu va predir i datar amb precisió els grans moviments de la història: la desintegració soviètica, la reunificació d’Alemanya, l’expansió xinesa, el conservadorisme creixent dels Estats Units, el trencament de Iugoslàvia o el desmembrament progressiu dels grans estats europeus en favor de les nacions originàries, sempre sota l’ègida d’una Alemanya forta. Deulofeu va deixar escrit que la desintegració de l’estat espanyol era inevitable i que es produiria als voltants de l’any 2029.
La matemàtica de la història, una teoria de nou volums resumida i analitzada en aquest llibre per Juli Gutiérrez, pronosticava aquests i altres esdeveniments quan ningú sospitava encara que es poguessin produir. Mentre tots els historiadors miren enrere i escriuen els grans llibres un cop passada la història, Deulofeu estudia els cicles d’imperis i civilitzacions, escriu la història futura i ens mostra amb rigor i valentia allò que els humans estem abocats a repetir si no aprenem dels nostres errors.
Si tot això s’acompleix, deien els crítics de l’època, haurem de convenir que Deulofeu ha pres el pols al rellotge de la Història.
Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns.
Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.
Se sap que Nicolau Copèrnic treballava assessorat per un grup d’experts de primer ordre. Entre 1512 i 1515 col·laborà amb ell el matemàtic Johannes Eyckermann. Entre el material dels arxius de Copèrnic, apareix un conjunt de poemes inacabat signat per Eyckermann i titulat Les Transformacions. Què pretenia Eyckermann amb Les Transformacions? Això ha estat, fins ara, un misteri que amaga altres misteris: què fa un llibre de poesia amorosa entre els papers d’estudi de Copèrnic? Per què incomplet? Quina incidència van tenir aquests versos en la vida de Copèrnic? Qui s’hi amaga rere el nom de Pandora? Era aquesta Pandora l’amant de Copèrnic? Està Eyckermann descrivint les evolucions del triangle amorós en què es veu immers?
Tocat per la màgia, la desídia de les hores lentes de Leipzig o per la pura sort, Elies Barberà va fer aquesta troballa fa vint-i-cinc anys. El gruix del material poètic té uns cinc-cents anys i, tanmateix, ara se’ns presenta amb una modernitat gairebé escandalosa.
Ryūnosuke Akutagawa és probablement l’escriptor més inquietant, controvertit i alhora brillant de la literatura japonesa. El seu punt de vista original i el factor emocional i psicològic impregnen els dos contes recollits en aquest volum i tota la seva obra. Rashōmon mostra la decadència de les tradicions japoneses a través de l’ombrívol desassossec dels seus protagonistes. A Dins un bosc, Akutagawa construeix la narració enfocant un sol fet des dels diferents punts de vista dels personatges.
Ambdues obres componen un magnífic retrat de la naturalesa humana i formen la base argumental de la pel·lícula Rashōmon, d’Akira Kurosawa.
Antonina Canyelles escriu des de la commoció i no des de l’emoció. I la seva poesia esdevé una arma de lluita contra el món.
Diu Sílvia Campins, en aquest acurat treball de recerca literària, que tant el descobriment d’Antonina Canyelles com l’aproximació a la seva poesia han estat apassionants.
Ens trobam davant una autora única –altament combativa, d’idees clares i directa- i, sens dubte, de les més potents de la literatura catalana actual.
Esperem que gaudiu d’aquest recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles i que, com nosaltres, aprengueu que mai de mai bandera blanca, que la rendició no és mai una opció.
L’obra reuneix els quinze millors contes de l’autor, recuperats de revistes literàries de finals del segle XIX i principis del XX, com ara L’Olotí, La Reinaxensa o La Veu de Catalunya, i adaptats per primera vegada en una edició fidel i respectuosa amb els originals.
Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada.
El volum inclou dos poemes inèdits (un dels quals fou escrit un mes abans de morir) i una carta futurista on Vayreda ironitza sobre com seran les guerres del pervenir.
Història de Shunkin és una de les obres mestres de Tanizaki.
Narra la vida de la Shunkin, dona cega des de petita i virtuosa del shamisen (instrument tradicional japonès), i la relació amb el seu servent, en Sasuke.
És una història d’amor estranya i fosca a ulls de tothom, una relació basada en la lleialtat, però també en el domini i el sotmetiment.
Jun’ichirō Tanizaki explora amb mestria els abismes més insondables de l’amor i de la passió, i construeix una història senzilla esquitxada de moments preciosos i també pertorbadors.
La Shunkin és un dels personatges femenins més atractius de tota la seva obra literària.
Considerada per Vinicius de Moraes com la millor nouvelle o novel·la curta de la literatura brasilera, ens parla del destí inexorable de les persones, dels llaços i cadenes que tot individu lliure, o que aspiri a un cert grau de llibertat, ha de trencar per tal d’escometre la seva odissea vital.
Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.
La poesia d’Antonina Canyelles és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema seu ningú no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins dels engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.
En definitiva, Antonina Canyelles és la vella rockera que mai no mor, una cuqueta de llum enmig de tanta foscor, una veu humil i rotunda de poeta perduda en el gran soroll del món.
Antonina Canyelles baixa una escala, baixa completament nua de la mà del seu pare, una escala de pedra viva, sense baranes, una escala austera que baixa cap a la foscor, qui sap si cap a una mena de llum encegadora, una escala que entra en una cova insondable i última, un ingrés al manicomi, a l’epicentre de la terra, la nuesa més absoluta de l’ésser, el final del trajecte.
Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. La seva veu i mirada úniques la converteixen en una de les poetes imprescindibles del panorama literari català.
Aquesta obra és una aproximació informal a la pintura, un tractat curt i sucós a través de la llum, una recerca de la bellesa.
El professor Norbert Bilbeny aborda aquest assaig sobre la pintura des de posicions allunyades dels tòpics i del criticisme artístic establert, interrelaciona l’art pictòric amb la filosofia, la literatura o la música, ens apropa a l’ofici de pintar i ens revela de quina manera els grans creadors de la història han intentat tocar el món.
Aquest poemari català-amazic és una travessia espinosa que neix amb la llibertat i que transita per l’amor, la ràbia, la revolta i, finalment, l’exili. Aquest és el viatge vital d’un guerrer armat de paraules que lluita desesperadament per la llibertat del seu poble, per alliberar-lo del sotmetiment, per esvair les mil i una ombres que el sotgen.
Salem Zenia és l’estranger, el senyalat i el perseguit, el berber, el nòmada, el refugiat… Però Salem Zenia és també l’escriptor compromès, el periodista silenciat, el lliurepensador i l’agitador d’idees, el poeta… Salem Zenia és l’home!
El senyor feudal Tadatoshi emmalalteix i tots els seus servents li demanen de fer-se l’harakiri per poder acompanyar-lo a l’altra vida. Un fet inesperat però, alterarà l’harmonia de la seva mort.
A través d’aquest conte històric i realista, Ōgai Mori descriu molt bé la vida quotidiana, les relacions humanes, el criteri moral i el sentit del deure de la comunitat dels samurais, d’una època antiga i feudal.
Aquesta història fa possible comprendre millor la societat d’aleshores, que certament constitueix una de les bases de la societat i la mentalitat japoneses actuals.
Fosc i lluminós a parts iguals, Relats d’una selenita (en la menor) ens mostra una narradora curosa i curiosa, una habitant de la lluna que observa el mirall trencat de les pors i n’extreu la poesia d’una dona compromesa. Acompanyada la narració per aquest to musical del títol, propi del blues i de les cançons tristes, el llibre que teniu entre les mans us submergirà en aquelles petites anècdotes quotidianes que ens converteixen en indolents, en porucs, també en malvats. Evocació de memòries i també de fotografies antigues, el temps del conte breu hi és present per ser comprès i per ser alhora pervertit, en aquesta opera prima d’una autora aixoplugada sempre sota un roure centenari.
Les dues petites obres que us oferim en aquest volum mostren els trets més essencials del gran escriptor Sōseki Natsume: l’elegància de la seva prosa, el retrat de determinats grups socials i la força psicològica dels personatges.
Deu nits, deu somnis és una nouvelle on els factors reals i els fantàstics es barregen magistralment. Aquesta obra va inspirar la pel·lícula Els somnis, d’Akira Kurosawa.
El pardal de Java, en canvi, és una obra realista, costumista, delicada, on la descripció minuciosa de la vida quotidiana arrossega esquitxos de nostàlgia i abandó.
